Benvolguts alumnes, companys i famílies,

Aquest és, per a mi, el final de curs més trist dels set que he compartit amb vosaltres. És l’últim. A partir del proper curs m’incorporaré a la meva destinació definitiva ben a prop de casa. El jo personal està cada vegada més carregat d’arguments i és el moment que passi per davant del jo professional.

Mirant enrere, només puc donar les gràcies.

Als alumnes, per totes les estones que hem compartit: les classes, els patis, les festes i celebracions, els càstigs... Amb vosaltres he seguit creixent com a professor i això no té preu. Estic convençut que he après més del que he pogut ensenyar. Jo m’ho he passat molt bé amb vosaltres. Gràcies per mantenir més viva que mai la meva vocació docent.

Als companys. Als que venim dels barracons i a tots amb els que ens vàrem ajuntar per fer l’Institut Escola. Als que ens hem anat trobant al camí. Com diu en Vicenç, ha estat com el Far West, aixecant pobles on no hi havia res. Estic convençut que  la clau de l’èxit del nostre centre és el seu grup humà, que dia rere dia empeny del carro amb dedicació, il·lusió i compromís més enllà dels entrebancs administratius. Participar de la direcció d’un centre amb tots vosaltres ha estat un orgull i una oportunitat professional que us agrairé sempre.

A les famílies, per confiar en nosaltres el més preuat que teniu. Per haver reconegut el nostre treball i la nostra dedicació. Recordo que les primeres portes obertes de l’Institut no va venir ningú. Avui som un centre amb llista d’espera i jornades de portes obertes multitudinàries. La implicació que demostreu curs rere curs és envejable. Seguiu així.

A la Mercè, per creure en mi i donar-me l’oportunitat de posar-me al capdavant d’un centre educatiu quan no tenia experiència ni formació. Al Martí, pel seu recolzament incondicional, els seus consells i el seu acompanyament.

A la M. Carmen, a l’Anna i a la Marta, per totes les estones que hem passat junts: hem rigut, hem plorat, ens hem enfadat, hem discutit, però sempre hem sabut retrobar-nos i tirar endavant aquest projecte meravellós.

A en Joan, per no dubtar ni un segon quan li vaig demanar que s’hi sumés al projecte. Per la seva feina incansable i en molts casos desagraïda i, sobretot, per estar sempre de bon humor.

A la Rosa, què hagués fet jo sense tu? La meva Sancho Panza.

Jo marxo, però es queda el més important: el grup humà, l’equip directiu, les famílies i, per sobre de tot, un munt de nenes i nens que el 12 de setembre tornaran a omplir de rialles i plors, d’il·lusions i pors aquest magnífic Institut Escola.

Gràcies a tots!

Jose M. Navarro Álvarez